Sobirania popular

El terme sobirania popular es va encunyar enfront del de sobirania nacional, que interpretava d'una forma restrictiva com la sobirania resident a la nació, terme de difícil definició que pot identificar-se amb més dificultat i restringir-se en la seva representació efectiva a les capes més elevades de la societat (sufragi censatari), mentre que el principi de la sobirania popular fa residir la sobirania en el poble, que estaria format per la totalitat del cos social, en especial pels més humils (el poble menut), i que només podria expressar-se mitjançant el sufragi universal.

La Constitució francesa de 1793 va ser el primer text legal que va establir que "la sobirania resideix en el poble ..." . Jean Jacques Rousseau, en El contracte social, atribueix a cada membre de l'Estat una part igual de la que anomena l' "autoritat sobirana" . Aquesta és probablement la primera referència teòrica sobre la sobirania popular.

D'acord amb les diverses tesis mantingudes fins ara, es pot definir com "que la residència legal i efectiva del poder de comandament d'un conjunt social es troba i s'exerceix en i per la universalitat dels ciutadans ", i particularment en els Estats democràtics. Així el sufragi universal es converteix en un dret fonamental i la condició ciutadana és igual per a tots amb independència de qualsevol altra consideració, llevat de les limitacions d'edat o judici.

La constitució de l'Argentina inclou des de 1853 el "principi de la Sobirania del Poble" en el seu article 33, considerant, al costat de la forma republicana de govern, com a fonament dels drets i garanties constitucionals.

La Constitució Espanyola de 1978, en l'article 1.2, afirma: "La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l'Estat".